Escola d'adolescents

Pares i fills és la novel.la clàssica del conflicte generacional, o potser s’hauria de dir del conflicte en general, essent el temps la forma més bàsica de la diferència. Els personatges carreguen contradiccions performatives galopants, excessives fins i tot en un gènere que viu d’això. S’acostuma a dir que l’adolescència es va inventar després de la segona guerra mundial, quan les marques comercials van descobrir que, morta tota una generació a la guerra i amb l’altra estudiant a l’institut —i amb la setmanada a la butxaca—, més valia produir cultura per a ells. [Hi ha qui ha portat la idea més lluny encara, i ha assegurat que el consumidor-tipus —almenys el consumidor de cultura— ha anat perdent anys a mida que en posava el segle; certament, les estrelles preadolescents i semipúbers del canal Disney i similars parlen a favor d’aquesta idea. Com que segurament  no tindrem la fortuna que s’instauri una cultura pròpiament infantil, cal suposar que en algun moment no molt llunyà començarem de nou per l’altre extrem, quan l’únic rentable sigui vendre’ns cultura als vells.] Doncs bé: aquesta novel.la és la prova de l’altre tòpic, que la joventut es va descobrir al dinou. El nihilisme de Basàrov resulta patèticament solemne, discursiu i prematrimonial vist des dels ulls d’un James Dean, però és raonable —més: absolutament inatacable, com tots els raonaments historicistes... i sovint les seves respectives contradiccions—, és raonable pensar que sense Basàrov no hi ha James Dean. Resulta graciós que Basàrov s’esforça fins i tot a ser James Dean, però no li surt. Pares i fills és doncs una escola d’adolescents. Mireu si no la Katia, germana de 18 de l’Anna Odíntsova de 29. El novel.lista, el personatge, l’època, només saben fer-ne una caricatura.

Ramon Vilà Vernis

[Nota: A la vista de tot això, no és estrany que alguns filòsofs (algun d’ells publicat en aquesta mateixa editorial) intentin rescatar el nihilisme i convertir-lo en el fil de pensament que connecta el darrer segle i mig. Però si bé és cert que el nihilisme és la darrera filosofia que es pot anomenar popular (com demostra aquesta mateixa novela), també ho és—penso— que el silenci filosòfic posterior en l’esfera popular (i la corresponent filosofia del silenci en les esferes pròpiament filosòfiques) ja no és nihilisme. El moment en què Basàrov aprèn a callar —i bé que li costa— suposa de fet un cataclisme: un canvi total en l’estatus quo filosòfic. La gran ruptura de Heidegger i Wittgenstein. I James Dean, clar. Resulta difícil dir si Basàrov és el pare de tots aquests o el seu aprenent. De fet, el mateix es pot dir de qualsevol generació respecte les que vénen després.]